Annabelle Lee
Fa molts i molts anys en un regne junt del mar
va habitant una dona que el seu nom era Annabelle Lee
i creixia aquella flor sense pensar en res mes
que amar i ser amada per mi.
Érem nomes dos nens mes tan gran el nostre amor
que els àngels del cel ens van agafar enveja,
doncs no eren tant feliços, ni tant sols la meitat
com tot el mon sap en aquell regne junt al mar.
Per això un vent va partir d’un obscur núvol en aquella
nit
per refredar el cor de l`ermosa Annabelle Lee
desprès va venir amb a emportar-se-la la seva noble
parentela
per enterrar-la en un sepulcre en aquell regne junt al
mar.
no llueix la lluna sense portar-me-la en somnis
ni brilla una
estrella sense que miri els seus ulls
i així va pasar la
nit acostat amb ella
meva querida
ermosa, la meva vida, la meva esposa.
El nostre amor era mes fort que l’amor del adults
que saben mes com
deien de les coses de la vida
ni els àngels del cel ni els demonis del mar
separaran mai la meva alma del alma de Annabel Lee.
No llueix la lluna sense portar-me-la en somnis
ni brilla un estel sense que vegi els seus ulls
i així va pasar la nit acostat amb ella
la meva querida ermosa, la meva vida, la meva esposa.
En aquell sepulcre junt al mar
En la seva tomba junt al mar ruidós.
Fa molts, molts anys en un regne junt al mar
va habitar una senyora al cual el seu nombre era Annabel
Lee
i creixia aquella flor sense pensar en res mes
que en amar i ser amada, ser amada per mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada