Fa molts,molts
anys en un regnat junt al mar
va habitar una
dona que es deia Annabel Lee
i va créixer una
flor sense pensar en res mes
que en estimar i
ser estimada, ser estimada per mi.
Érem nomes dos
nens mes tan grans al nostre amor
Que els àngels
del cel ens agafarem enveja
Doncs no eren tan
feliços,ni tan sols la meitat
Com tot el mon
sap, en aquell regnat junt al mar.
Per això un vent
va partir d’una foscor núvol aquella nit
Per gelar el cor
de la bonica Annabel Lee
Desprès va venir
a portar-se-la a la seva noble parentela
Per enterrar-la en un sepulcre en aquell regnat junt al mar.
No llueix la
lluna sense portar-me-la en somnis
Ni brilla una
estrella sense veure els seus ulls
I així va pasar
la nit ficat al llit amb ella
La meva bonica
,la meva vida,la meva esposa.
El nostre mon era
tan fort que a la mort del grans
Que sabem
mes com diuen de les coses de la vida
Els àngels del cel ni els dimonis del mar
Separaran mai la meva anima del anima de Annabel Lee.
No llueix la
lluna sense portar-me-la en somnis
Ni brilla una
estrella sense veure els seus ulls
I així va passar
la nit ficat al llit amb ella
La meva bonica
,la meva vida,la meva esposa
En aquell
sepulcre junt al mar
La seva tomba
junt al mar sorollós .
Fa
molts,molts anys en un regnat junt al
mar
Va habitar una
dona que es deis Annabel Lee
Va créixer
aquella flor sense pensar en res mes
Que en estimar i
ser estimada,ser estimada per mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada