Fa
molts, molts anys en un regne al costat del mar
va habitar una senyoreta cual seu nom era
Anabel Lee
i va créixer aquella flor sense pensar en res
mes que en amor i ser amada, ser amada per mi.
Érem
sol dos nens mes tant grans nostre amor que els àngels dels cel ens van agafar
envetlla pos no eren tant feliços, ni tan sols la meitat com tot el mon sap, en
aquell regne al costat del mar.
Per
aixo un vent partit d’una obscura núvol aquella nit per a congelar el cor de la
hermosa Annabel Lee desprès se la va emportar la seva noble parentela per
enterrar-la en un sepulcre en aquell regne al costat del mar.
No
lluenz la lluna sense portarmela en socnis ni brillant una extel sense que vegi
els seus ulls i aixi va passar la nit al costat amb la meva querida hermosa, mi
vida, la meva esposa.
El
nostre amor era mes fort que el dels adults que saben mes com diuem de les
coses de la vida ni los angels del cel ni els dimonis del mar separant mai mi
alma de la de Annabel Lee.
No
llueix la lluna sense portarme en sovnis ni brilla una estel sense que vegui
els seus ulls i aixi va pasar la nit dormint amb ella la meva querida hermosa,
la meba vida, la meba dona.
En
aquell sepulcr al costat del mar en una tumba al costat del mar ruidos.
Fa molts, molts anys en un regne al costat del
mar
va habitar una senyoreta cual seu nom era
Anabel Lee
i va créixer aquella flor sense pensar en res
mes que en amor i ser amada, ser amada per mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada