A dormir, a despertar-se. Marta Sanvicens

Hi havia una vegada una nena que, cada vespre, quan era hora d’anar al llit, es tornava xica, xica.

-Mare – deia -, sóc una formiga

I la seva mare entenia que ja era l’hora de dur-la a dormir.

Quan sortia el sol, la nena es despertava, però era encara petitíssima, cabia tota sencera sobre el coixí i encara en sobrava un tros.

A la seva classe, els nois i noies es reien de la seva estatura, ja que era molt petita i baixeta. A ella cada vegada que l’insultaven, o li deien alguna cosa, es posava molt trista, i la seva mare ho va notar i va parlar amb ella.

-Filla meva, has de ser forta i passar d’ells, d’aquesta manera, ells passaran i et deixaran en pau i aniran a per un altre- va dir la seva mare donant-li la mà.

-Sí, però a vegades es difícil- va dir la filla amb veu preocupada.

Al final, va anar a classe i va recordar el que li va dir la seva mare, i va passar dels demés quan li deien alguna cosa o l’insultaven i d’aquesta manera els xicots es van cansar de molestar-la.